La transformació al voltant de la petita pantalla –per cert, cada cop menys petita, si ens atenem al volum dels aparells actuals– afecta els creadors de continguts, els propietaris dels canals, el mercat publicitari i els hàbits dels consumidors, que ara poden seleccionar entre la inacabable oferta de les plataformes sota demanda. Aquests són alguns dels temes que tracta l’obra ¿Nueva televisión? Nueva comunicación. El impacto de los cambios del consumo audiovisual en las formas de comunicar, de Josep Maria Picola Meix (Editorial uoc, 2024). En aquestes pàgines reproduïm alguns extractes d’aquest llibre, en què l’autor analitza les tendències de futur de la televisió.
Actualment, a Catalunya s’hi professen catorze confessions religioses diferents, una mostra de la seva diversitat, però en l’àmbit del periodisme la que dona feina a gran part dels professionals és el catolicisme, la majoritària, amb quasi sis mil centres de culte dels poc més de set mil que hi ha a casa nostra. En aquest sentit, la professionalització de la comunicació social de l’Església catòlica ha provocat que en els darrers anys un nodrit grup de joves hagin trobat en mitjans impulsats per entitats del món eclesial un espai per desenvolupar-se laboralment. Desafiant prejudicis i etiquetes, els seus testimonis palesen una experiència enriquidora i plena de significat, amb oportunitats per créixer i influir positivament en la societat a la qual informen.
Els estudiants en pràctiques han estat sempre una figura fonamental a les redaccions periodístiques. Molts graduats esperen el moment d’arribar a un mitjà per conèixer i aprendre les rutines de l’ofici. Valoren molt positivament sortir al carrer, investigar i entrar en contacte amb les fonts, però també es lamenten del fet que les pràctiques no siguin remunerades, d’un excés d’hores i tasques o, en l’extrem oposat, de no fer ni aprendre res. Tot i així, coincideixen en la necessitat de cursar-les perquè s’han convertit en una via d’accés per entrar al mercat laboral.
Vigila què dius, vigila què escrius, vigila què penges a Internet. En una època en què el llenguatge políticament correcte domina bona part dels discursos de la societat, els professionals de la informació es veuen condicionats a l’hora d’informar, ja que la resposta, sovint aïrada, de les xarxes socials implica treballar en un camp de mines. Però cal trobar, asseguren, un terme mitjà entre què genera soroll gratuït i el dret a la informació dels ciutadans. Fins a quin punt això provoca un exercici d’autocensura? Alguns periodistes responen a aquesta pregunta i reflexionen sobre el que diuen i el que no diuen.
La noia de Portbou, l’assassinat de l’Helena Jubany, el crim de la Guàrdia Urbana són casos que la sèrie Crims, de TV3, ha popularitzat i que, anteriorment, havien estat abordats pels periodistes de successos. Però, quina frontera hi ha entre el periodisme de successos i el true crime? Com és la feina d’un periodista de successos? I per què, darrerament, vivim una autèntica eclosió de llibres, pòdcasts i sèries relacionades amb històries de crims reals? Per saber-ne més, posem llum sobre el paper.
Quan a mitjans dels vuitanta, la Tura Soler va començar a cobrir successos a El Punt, no s’imaginava que quasi quatre dècades després seguiria a la mateixa capçalera i s’hauria convertit en un referent d’aquest tipus d’informació gràcies als articles i treballs com El Pantà maleït (La Campana, 2021). A Santa Pau, on va néixer i on segueix vivint, ens trobem a Can Pauet, el bar del poble. I allà, enmig del brogit tranquil d’aquesta vila medieval de la Garrotxa, parlem dels primers passos en la professió i d’uns assassinats que, més d’una vegada, s’han convertit en autèntiques obsessions.
Es compleixen tres dècades de la declaració de principis bàsics que regeix la professió a Catalunya
El Col·legi de Periodistes volia actualitzar la informació al voltant de la professió i per això va impulsar una enquesta entre els col·legiats. El resultats aconseguits mostren un periodisme heterogeni, amb diferents combinacions laborals, però també amb un alt component de precarització i d’inestabilitat, problemes que s’arrosseguen des de fa dècades. Amb els resultats de l’enquesta, la Junta de Govern disposa d’una informació actual i representativa que ha estat molt útil a l’hora d’elaborar el pla estratègic que ha de marcar les línies mestres de l’actuació del Col·legi del futur.
L’estiu del 2010, Islàndia es va convertir en un refugi per a la llibertat d’expressió, una mena de port franc del periodisme d’investigació. Això va ser després que el seu Parlament aprovés la coneguda com Iniciativa Islandesa de Mitjans Moderns (IMMI), un projecte de llei inspirat per Julian Assange, fundador de WikiLeaks. Què ha quedat de tot allò? Què ha passat al llarg de la dècada posterior a tots aquells moviments? Ha funcionat el laboratori islandès?
Si hi ha una revista catalana del segle XX de gran qualitat formal i amb una excel·lent presentació, a més de textos rellevants per a la cultura catalana, aquesta és Joventut, bandera del modernisme. Escriptors, periodistes i il·lustradors se la van apropiar i van aconseguir, al llarg d’una breu, però intensa trajectòria (1900-1906), convertir-la en una finestra de la producció i de la crítica cultural, especialment pel que fa a la música, el teatre i la literatura. Una tribuna periodística moderna en una cultura que anhelava i maldava per la simple normalitat vital.
“Jo soc de les convençudes que la millor escola és la que es fa aprenent, treballant i practicant”, deia Maria Matilde Almendros en aquesta revista l’any 1991. Capçalera feia tan sols dinou números que existia i a Almendros li quedaven quatre anys de vida. Aquesta actriu, locutora de ràdio i promotora escènica moriria el desembre de 1995 i va deixar un llegat incalculable per a les noves generacions. Una herència que, cent anys després del seu naixement, es vol recuperar i difondre amb l’Any Maria Matilde Almendros.
En els darrers temps, els dircom han substituït els caps del gabinet de premsa. En les institucions públiques, aquesta figura encara ha de lluitar contra inèrcies d’un passat recent que limita i n’alenteix la manera de treballar. Al llibre Comunicación institucional pública: retos y realidades (Editorial UOC), coordinat per Mar García-Gordillo i Concha Pérez-Curiel, se n’analitza la tasca des de diferents vessants. En aquestes pàgines, ambdues autores, juntament amb Ofa Bezunartea Valencia, reflexionen sobre el paper actual i de futur dels dircom en la comunicació pública.
Encara que sembli mentida, hi ha molts lectors que cada dia consulten el seu mitjà de referència per consumir la secció preferida... tot i que no és informativa. Fenòmens com el Paraulògic o el Wordle.cat tenen lloc també a capçaleres estrangeres. És l’èxit de l’entreteniment enmig de notícies que sovint són negatives. Unes seccions, doncs, que fan somriure els lectors i que, de passada, ajuden a fidelitzar-los i a potenciar la marca del mitjà en qüestió. Negoci rodó.
Estar pagant per una plataforma d’entreteniment en línia, com pot ser Netflix, HBO o Spotify, incrementa les possibilitats de subscriure’s a un mitjà informatiu. Aquesta és una de les dades més destacades d’un estudi elaborat per la Universitat d’Oxford. Tenint en compte que hi ha moltes més llars amb un servei de streaming que subscripcions a mitjans, com pot la indústria periodística aprofitar aquesta tendència? La resposta passa pel poeta Antonio Machado, que recordava que cal no confondre valor i preu.
Sigui a nivell local o nacional, amb temàtica de nínxol o generalista, existeixen innombrables exemples de mitjans de comunicació i de projectes digitals que, sigui des de l’inici o com a conseqüència d’una decisió empresarial posterior, van decidir posar la subscripció al centre del model de negoci. En aquest article, fem una selecció variada d’exemples de casos exitosos i que confien en l’audiència com a part fonamental de la seva viabilitat. Una fórmula que cada cop té més adeptes.
Els principis de la Programació Neurolingüística no estan exempts de polèmica. Les seves tècniques, de vegades, es vinculen al control mental i a la manipulació, però també hi ha força unanimitat a alertar que no compta amb evidència científica que avali mètodes o resultats. No obstant això, després de cinquanta anys, la disciplina resisteix la llarga ombra de la pseudociència, guanya adeptes més enllà de l’autoajuda i les seves tècniques de comunicació es despleguen en molts àmbits. “La no comunicació ja és comunicació” diuen des d’aquest enfocament, que incideix en el poder de la paraula per modelar el pensament i el món que ens envolta.
Col·legi de Periodistes de Catalunya 2025
Rambla de Catalunya 10, pral. 08007 Barcelona.
Tel. 93 317 19 20 contacte@periodistes.cat